La Diada Nacional de Catalunya, també a Buenos Aires

La Delegació del Govern de Catalunya i el Casal de Catalunya de Buenos Aires van organitzar de forma conjunta l’acte de commemoració de la Diada Nacional de Catalunya al Teatre Margarita Xirgu del Casal. La sala va omplir-se amb les més de 300 persones que van donar-se cita, des de l’equip de la Delegació, als socis del Casal, a estudiants catalans, a empresaris catalans, a representants de les diverses carteres del Govern de la Ciutat de Buenos Aires, el cònsol adjunt de l’Ambaixada, Ricardo Santos… i també vam tenir l’honor de tenir entre nosaltres el Premi Nobel de la Pau Adolfo Pérez Esquivel.

L’acte va tenir un caràcter institucional i alhora cultural. El president del Casal de Catalunya de Buenos Aires, Jordi Mallol, va obrir l’acte amb un discurs de benvinguda, al qual va seguir el parlament televisat del president de la Generalitat, José Montilla. El Cor del Casal va interpretar l’Himne ‘Els Segadors’, acompanyat de tots els assistents, que es van posar de peu per al moment. A continuació, quatre integrants del cos de dansa del Casal van fer una ofrena simbòlica al monument de Rafel Casanova, i el Grup de Sardanes va oferir una ballada. De la mateixa manera que a Catalunya, l’acte institucional de la Diada va tenir com a eix vertebrador la llengua, a Buenos Aires també vam voler retre homenatge al català i a dos grans poetes de la llengua catalana, Joan Maragall i Salvador Espriu. Així, en veu d’una actriu catalana es van poder escoltar els poemes ‘Excelsior’ i ‘Assaig del Càntic en el Temple’.

El delegat del Govern de Catalunya a l’Argentina, Jordi Font, es va adreçar llavors als assistents. En el seu parlament va recordar que  “la commemoració de la Diada té enguany una connotació especial, els darrers esdeveniments són un clar exponent que els catalans i catalanes tenim clar el que volem i sabem que el que avui cal és fer una reflexió de cara al futur i plantejar de forma desacomplexada la nostra catalanitat”. El delegat, que va fer el seu discurs en català, va assenyalar la importància de les properes eleccions al Parlament de Catalunya.

A continuació, la Delegació del Govern de Catalunya a l’Argentina va lliurar una distinció a l’actriu i cantant argentina Cecilia Rossetto, com a reconeixement a la seva tasca per reforçar els vincles culturals entre Catalunya i l’Argentina. Rossetto va pujar a l’escenari a recollir la placa i va recordar, de forma molt emotiva, la seva etapa als teatres de Barcelona. Així, va rescatar algunes anècdotes, va interpretar alguna part de les seves obres i va acabar regalant al públic una versió en català del ‘Mano a mano’ de Celedonio Flores i un fragment de ‘Toca’m’, de Marina Rossell. Rossetto sempre ha assegurat que Catalunya és la seva segona pàtria.

L’acte va seguir al Saló Blanc del Casal, on es va fer un brindis d’honor i es va procedir al lliurament de premis del I Concurs Literari del Casal de Catalunya de Buenos Aires. Es van atorgar els guardons als guanyadors de les quatre categories, juvenil, adulta, catalana i Bicentenari. En aquesta primera edició, el concurs ha comptat amb una alta participació, mig centenar d’obres presentades, així com també amb una alta qualitat literària. D’aquesta manera, i amb aquest bon sabor de boca, va cloure l’acte de commemoració de la Diada a Buenos Aires.

Meritxell Díaz i Lourdes Pretel

Read Full Post »

Bicentenari

L’Argentina està de celebració: commemora els 200 anys de la Revolució del 25 de maig de 1810, una revolució que va servir per trencar els llaços colonials amb l’Estat espanyol i per habilitar el camí cap a la independència. Per recordar una data de tal magnitud en la història del país, el govern va oferir al llarg de cinc dies –del 21 al 25 de maig– un programa d’actes també de magnitud que va paralitzar la ciutat i va concentrar la població a l’avinguda 9 de juliol –diuen que la més ampla del món–, tallada al trànsit per passar a ser envaïda per rius de persones.

Per a la celebració dels 200 anys de la Pàtria argentina es va fer un desplegament cultural d’alt nivell. Cada vespre va haver-hi concerts amb els grans noms de la música sudamericana, entre ells, Pablo Milanés, Fito Páez, Víctor Heredia i León Gieco. També es van fer recitals exclusius de folklore i de tango. El futbol va tenir el seu espai amb la projecció en pantalles gegants de l’amistós Argentina-Canadà. El fervor es va fer palpable entre els milers de vianants que passejaven, compraven menjars típics de les col·lectivitats o feien cues d’una hora per entrar als pavellons de les províncies. Amb l’aparició de Maradona a la pantalla, van començar els aplaudiments, les ovacions, els crits… que es van intensificar amb cadascun dels cinc gols amb què l’Argentina va demostrar la seva superioritat en l’avantsala del Mundial, un esdeveniment que diuen que aturarà la ciutat.

Un dels moments més esperats del cap de setmana va ser la inaguració del remodelat Teatro Colón, tancat durant els tres anys i mig que van durar les obres. Considerat un símbol de Buenos Aires i de la seva escena cultural, va ser l’escenari de la polèmica del Bicentenari: la presidenta Cristina Fernández de Kirchner va rebutjar la invitació del cap de govern de la ciutat de Buenos Aires Mauricio Macri per assistir a l’acte a causa de, tal i com va assenyalar en una carta, “la increíble catarata de agravios que ha proferido, llegando a manifestaciones públicas descalificatorias de índole personal”. Malgrat la seva absència, 2.700 convidats van assistir a l’interior del teatre i milers de persones van seguir la inauguració des de fora.

En la commemoració del Bicentenari tampoc hi van faltar els reclams i les protestes. Els representants de 30 ètnies i 300 comunitats aborígens de l’interior del país van arribar divendres 21, després de vuit dies de camí, a la Plaza de Mayo per reivindicar al govern amb aquesta Marxa Nacional dels Pobles Originaris el compliment efectiu dels seus drets, la creació d’un estat plurinacional que reconegui la diversitat cultural i que es faci una reparació territorial i econòmica. La seva demanda es va fer sentir de nou els dies 24 i 25 a la plaça del Congrés, convertida en un espai alternatiu batejat com “L’altre Bicentenari. El Bicentenari dels pobles”. Allà es van donar cita diversos testimonis dels enfrontaments entre camperols i pobles originaris amb companyies petrolieres, mineres i turístiques.

Per la seva banda, el Casal de Catalunya de Buenos Aires també va commemorar el Bicentenari amb una tarda de música, teatre i ball que va aplegar un bon nombre d’assistents.

Si bé aquest cap de setmana de maig va ser el plat fort de la celebració dels 200 anys d’independència, el Govern ha preparat tot un calendari d’activitats que s’allargarà els propers dotze mesos i que es podrà viure arreu del país.

Meri Díaz Santos ( Delegació del Govern a Argentina)
Article publicat a L’Independent

Read Full Post »

Eleccions Generals a UK

Des de Londres, un apetita crònica de l’esdeveniment polític protagonista de les darreres setmanes:
les eleccions generals a UK celebrades el passat 6 de maig…

Les eleccions del passat 6 de maig al Regne Unit, amb una participació del 65%, van ser una de les més esperades dels darrers anys per la incertesa dels seus resultats.

D’una banda, el candidat conservador David Cameron es perfilava com a guanyador, tot i que els sondeigs apuntaven a una majoria simple; de l’altra, el partit laborista, després de 13 anys al poder, presentava signes evidents de desgast i els sondeigs preveien una forta davallada de vots. Per últim, la tercera força, el Partit Liberaldemòcrata o LibDem de Nick Clegg, que mai no havia jugat un paper important en les eleccions, va passar a convertir-se en el factor clau que podia decantar la balança cap als laboristes o als conservadors, sobretot després del primer debat televisiu entre els tres partits, on Nick Clegg en va sortir guanyador.

Els resultats final van donar la victòria als conservadors, però sense majoria absoluta, amb la qual cosa es va configurar un hung parliament (situació en què cap dels partits té la majoria absoluta). Per la seva banda, el partit laborista va obtenir menys vots tal com s’havia predit, però la sorpresa va venir per part dels libdem: tot i que a la pràctica han acabat esdevenint clau per a la formació de l’actual govern, els seus resultats van quedar bastant per sota de les expectatives. Aquest fet ens demostra que malgrat el descontent dels votants vers els partits tradicionals, és en aquests partits on la població continua dipositant la seva confiança en forma de vot.

Després de diversos dies de negociacions entre les diferents parts, el Regne Unit ja té un nou primer ministre, el conservador David Cameron que liderarà un govern de coalició amb el LibDem, on el seu líder, Nick Clegg, passarà a ser viceprimer ministre. De fet, es tracta d’un pacte històric al Regne Unit, atès que feia setanta anys que no es formava cap govern de coalició i la tasca no es presenta fàcil. Els dos partits tenen punts de vista oposats en aspectes tan crucials com la seva integració a Europa, la reforma electoral o la immigració; aspectes que han estat centre dels programes electorals i que ara queden en entredit. Ara, tal com ho expressa la premsa britànica, s’esperen uns mesos en què la coalició viurà una ”honeymoon”. El dubte ara, però, és saber fins quan durarà la bona entesa i si realment la coalició pot arribar a funcionar a llarg termini o si bé, tal com preveuen els més escèptics, hi haurà convocatòria de noves eleccions abans que acabi l’any.

I si bé aquestes eleccions històriques han tingut tres partits protagonistes al llarg de la campanya, hi ha dos partits que si més no mereixen menció especial. D’una banda, el Green Party ha aconseguit per primera vegada un representant al Govern, el que suposa un veritable èxit per als sectors més preocupats per les polítiques mediambientals. I de l’altra, val la pena parlar del   Monster Raving Looney Party que han suposat la nota excèntrica i colorista de la campanya.

Es tracta d’un partit legal fundat el 1963 caracteritzat per elaborar uns programes electorals amb mesures absurdes o impossibles d’assolir, però que a la vegada pretenen, mitjançant la ironia i el sentit de l’humor, posar de manifest algunes absurditats de la vida real tal com ells ho veuen. Com veureu a la foto, són fàcilment identificables entre la resta de candidats per la seva vestimenta… Si esteu interessats en saber més detalls del seu programa, podeu consultar la pàgina web oficial del partit http://www.loonyparty.com/ .

Bet Portavella

Gàlia Sánchez

Read Full Post »

Primeres (i segones) impressions guipuscoanes

Aquesta setmana farà 3 mesos que vaig arribar a Donostia-San Sebastián, el nom oficial d’una ciutat que els seus habitants anomenen gairebé sempre Donosti. D’una banda, ha passat molt de pressa; de l’altra, però, m’he contagiat tant del ritme i l’atmosfera que desprèn que sembla que faci una bona temporada que sóc per aquí.

La primera impressió d’aquesta ciutat sempre sorgeix de contemplar la seva vista més famosa: la Kontxa, amb el Monte Urgull (curiós nom occità) a una banda, el Monte Igeldo a l’altra, i l’illa de Santa Klara al bell mig de la badia. Val a dir que, com a aparador, és difícilment millorable. Malgrat tot, no deixa de ser això: un aparador. El que importa és el que hi ha realment dins la botiga.

Em sento temptat de definir la ciutat com a “tranquil·la”. Però aquesta potser no és ben bé la paraula: la gernació que ocupa a totes hores els carrers del centre; l’animació de la Parte Vieja i el Bulevard; la remor constant de converses en castellà esquitxada d’euskera; els bars sempre plens amb gent i amb l’inevitable presència, davant la porta, d’una colla de persones amb el got i el cigarret (les ordenances de civisme al respecte no acaben de quallar); l’enorme oferta cultural de la ciutat, els guiris que badoquegen pertot arreu… no dibuixen una imatge precisament tranquil·la.

Segurament el mot que li escau és “relaxada”. La majoria de donostiarres viu amb el convenciment que a la seva ciutat s’hi està millor que enlloc. La poden criticar (l’apel·latiu ñoñosti és més que habitual), però em fa l’efecte que en el fons tenen la sensació de viure les seves vides en un escenari especial, privilegiat. I aquesta seguretat deu explicar, almenys en part, l’aire distès amb què transcorre la vida a Donosti.

Aquests trets del caràcter local tenen, és clar, el seu revers: després de la rebuda inicial, que sol ser efusiva, els donostiarres són més aviat reservats. I en són conscients. La cuadrilla, el grup tancat d’amics que es pot mantenir inalterable des de l’escola fins a l’enterrament (sense exagerar), és la base de l’univers social fins a un punt que resulta curiós per a un observador extern com jo. Afortunadament, com arreu, hi ha de tot i, al cap d’un temps, et vas integrant. De fet, deu ser un dels pocs llocs del món on, per ser català, et consideren d’entrada més obert del que són ells.

Però deixant tot això a banda, Donosti és un lloc privilegiat per obrir-hi un Casal Català. Aquí no cal explicar gaire què és Catalunya. Tampoc no cal vendre gaire la moto a la gent perquè s’hi interessi. Aquesta mena de sentiment de germanor catalanobasc (que senten més els catalans, tot sigui dit) fa que la rebuda sigui més cordial i la feina, més agraïda. L’Espai Catalunya Topalekua, tot i que enguany compleix només cinc anys, té una vida notable, bastants socis, fa força activitats i ha consolidat una bona relació amb la ciutat i els seus agents culturals més importants. I el fet que comparteixi local amb un bar restaurant català (el Via Fora) fa que la seu estigui permanentment animada. Treballant directament a l’Espai som molt pocs, i a vegades es troba a faltar poder compartir els projectes amb més gent. Però bé, les coses van sortint i, a vegades, fins i tot surten bé!

El més típic seria rematar aquest escrit amb un fotografia aèria de la Kontxa amb un cel ben blau de fons; però com que aquesta imatge tothom la té ja molt vista, ho farem diferent: aquí teniu la que, per molts donostiarres, és la pitjor imatge de la seva ciutat: la torre d’Atotxa (aquest edifici alt i gris del fons). Ho solen expressar amb aquesta frase, que també resumeix una mica el que pensen de la ciutat més gran del País Basc: “esto es lo único bilbaíno que tiene Donosti”.

Read Full Post »

Cap de setmana mogudet amb el Barça!!

Aquest cap de setmana, París s’ha convertit en la capital del bàsquet europeu, i ha vist com milers d’aficionats vinguts de totes parts passejaven pels seus carrers amb les seves respectives banderes. L’Euroleague de bàsquet s’ha celebrat a l’estadi de Bercy els dies 7 i 9 de maig, i servidora ho ha pogut gaudir de primera mà! Ha estat un cap de setmana genial! Des de la Delegació, ja feia dies que preparàvem cosetes per l’esdeveniment. La Rosa (la becària del Patronat) i jo ens hem traslladat de divendres a diumenge a l’hotel Marriot on s’allotjaven els aficionats i la directiva per tal de donar informació. Hem estat a l’estand del Barça, repartint material turístic de París, i unes guies informatives que vam preparar des de la Delegació. Recompensa? Entrades per les semifinals i la final!! Per aquells menys aficionats al bàsquet us en faig cinc cèntims. La semifinal va tenir lloc el dia 7 de maig, i el primer partit el va jugar el Regal FC Barcelona i el CSK Moscú (no fa falta que us digui qui va guanyar). El segon partit; el Partizan Belgrad contra l’Olympiacos. Com ja sabeu, la final es va disputar ahir, i el Barça va resultar ser el campió ben merescut d’Europa!!! El partit d’ahir va ser increïble, i a tot bon culè i català se li va posar la pell de gallina! Compatir amb l’Olympiacos no és cosa fàcil, ni pel que fa als jugadors, ni pels aficionats. Nosaltres érem 2000, i ells 5000, i és ben sabut que l’afició grega de bàsquet és una de les més eufòriques i entregades de tot Europa! Així que estar a l’alçada de les circumstàncies va ser una tasca més difícil per l’afició que per l’equip, ja que van fer un partidàs i no ens van fer patir en cap moment. Val a dir, que l’afició blaugrana de llarg va estar a l’alçada, i no va parar de cridar, cantar i donar vots durant tot el partit! Tot el camp va al•lucinar quan en Puyol, en Piqué, en Bojan i en Busquets van entrar al camps! (jo particularment amb en Piqué, perquè tot i que sigui molt típic, m’agrada molt “futbolísticament” i per això penjo aquesta foto!!) Després del partit ho vam celebrar degudament!

El paper del Casal; a dues passes de constituir la penya blaugrana de París!!

 El Casal ja fa temps que té la intenció de crear una penya blaugrana de París, i després del dissabte, de ben segur que ben aviat la tindrem!! La qüestió és que el dia de les semifinals vam contactar amb les penyes barcelonistes perquè anessin a veure el partit al Auld Alliance (el bar que sempre anem a veure els partits), i la notícia no va parar de circular entre tota l’afició barcelonista. El divendres a la nit Rac 1 ja estava entrevistant al futur president de la penya blaugrana de París, en Matias. I l’endemà tots els mitjans es van posar en contacte amb nosaltres i van entrevistar a alguns dels membres del Casal. La pregunta del dissabte de tot aficionat que venia a l’estand d’informació era; “on hem d’anar a veure el partit?”. Com que l’Auld Alliance té un aforament de 200 persones aproximadament, els blaugrana del Casal es van passar el dia contactant amb bars de la zona perquè ningú es quedés sense veure el partit. Anècdota: El bar estava ple de mitjans de comunicació, i també hi havia en Sandro Rosell fent amics!! El final del partit ens vam trobar tota l’afició a la plaça de St Paul per celebrar que gairebé ja som campions!! Va ser una nit màgica!!

Read Full Post »

Happy Sant Jordi’s day!

Finalment, després d’una setmana de nervis tot pendents de les evolucions del núvol de cendra del volcà islandès, de la reobertura dels aeroports i de la diligència del servei de correus, dijous van arribar els llibres i els metres de senyera sense els quals no hauríem pogut vestir la parada que la Delegació del Govern a Londres havia de muntar al Borough Market per celebrar plegats la diada del patró d’Anglaterra i de Catalunya.

Happy Sant Jordi’s day! és el que es va poder sentir com a mínim cinc-centes vegades: una amb cada rosa que entregàvem a les persones que s’acostaven a l’estand a mirar els llibres o a prendre algun trosset de fuet de Vic o de formatge de la Garrotxa (tastets oferts per un dels proveïdors habituals del mercat que importa productes amb denominació d’origen catalana). Entre tastet i tastet feien la seva a aparició per la parada un cavaller Sant Jordi (abillat més aviat com un legionari romà….), Shakespeare, el Quijote (perdoneu-me però això de Quixot se’m resisteix…i que per cert, recordava més a un Sancho Panza que al cavaller de la trista  figura) i un cavaller turc que representava el Sant Jordi originari arribat de  terres turques. Com no podia faltar, el cercavila es completava amb un drac (platejat, amb cert aire sideral).

La música amb toc català la van posar els musics d’El So d’Alacant, un grup de terres valencianes que van fer ballar a tothom al ritme de jotes i havaneres. Així tothom va arribar amb gana al moment de la fideuà! cuinada per un Cheff arribat de L’Hospitalet de Llobregat.

Per acabar la diada, Catalans UK havia organitzat un recital de poesia que va congregar a un centenar de persones i que va acabar també a ritme de jota, ja que el grup de valencians es van reenganxar al final de la festa del casal per acabar de tancar el dia. Al final, va sortir un Sant Jordi rodó, digne de les mateixes Rambles de Barcelona! només per veure les cares de satisfacció amb la que la gent rep les roses en un dia així, val la pena esforçar-se per portar la festa arreu.

Read Full Post »

Infants catalans arreu del món

(Artice publicat pels becaris ACC 2009 a la revista Cavall Fort – Desembre 2009)

L’Ot el bruixot fa més viatges dels que ens podríem imaginar quan mirem les seves vinyetes. Acompanyant el Cavall Fort, se’n va sovint a Viena, Nova York, Luxemburg, Vancouver, Mèxic, Còrdoba, Hong Kong i a moltes més ciutats d’arreu del món on hi ha casals catalans, associacions formades per catalans i catalanes i amics de Catalunya que promouen la nostra llengua i la nostra cultura arreu del món.

La història d’aquests casals és molt interessant. Alguns, com el de l’Havana a Cuba o el de Montevideo a Uruguai, van ser fundats a finals del segle xix per catalans que es van instal·lar al continent americà atrets per noves oportunitats de feina, amb el desig de fer fortuna o, fins i tot, a la recerca de noves aventures. Altres van tenir un paper molt important en un període molt difícil pel nostre país. L’Orfeó Català de Mèxic, per exemple, va acollir molts catalans que van haver de marxar a l’exili durant els cruents anys de la guerra civil o durant la dictadura. Els casals d’Amèrica Llatina són, en general, els que tenen més anys de tradició i més socis. Fa temps que fan classes de català per a petits i grans, alguns organitzen jocs florals i molts han pogut formar corals i grups dansaires com els que hi ha a Catalunya. Si mai aneu de viatge a Sud Amèrica i teniu l’oportunitat de fer una visita als casals, podreu comprovar que alguns tenen la seva seu en uns edificis modernistes molt bonics. Els casals més recents es troben principalment a Nord Amèrica, Austràlia i sobretot a Europa, és clar! En formen part molts catalans i catalanes que han anat a estudiar o treballar fora, ja sigui per uns anys o per períodes més llargs de temps. Gràcies a les persones que hi participen de manera activa, aquestes associacions fan una gran tasca de difusió de la llengua, la cultura i les tradicions catalanes i també contribueixen a crear lligams entre la nostra cultura i la dels països d’adopció.

Molts d’aquests casals tenen grups de nens i nenes que es troben de tant en tant per jugar, per fer tallers, per anar d’excursió i passar una bona estona. Sovint, aquestes activitats estan relacionades amb festes i tradicions catalanes com Sant Jordi, Sant Joan, la castanyada, el tió i els reis. Aquest any, per exemple, el grup de nens i nenes del casal de Hong Kong, i alguns dels seus amics, van celebrar Sant Jordi amb una lectura de poemes, un taller de pintura i una rifa de llibres. A la ciutat de Nova York també van celebrar-ho amb un taller de titelles i amb una sessió de contes ben animada. Per Sant Joan, a Viena, van organitzar una gran festa: primer es va fer una gimcana que va tenir l’Ot el bruixot com a principal protagonista i, després, van acabar la celebració amb una bona xocolatada on no hi van faltar ni els petards ni les coques, per descomptat! A Vancouver, el passat mes de setembre, van celebrar la Diada amb una cercavila i un taller de capgrossos. Amb caixes de cartró, llanes, papers de colors i pintures, els més petits (amb l’ajuda de pares, mares, avis i àvies) van fer uns personatges ben divertits. A Mèxic també n’han fet, de disfresses! En aquest cas, es tracta de disfresses de dracs i d’ovelles, fetes pel grup infantil per poder començar els assajos per representar l’obra de teatre “El monstre de Banyoles”. I això només és un petit exemple de les activitats que es fan als casals, perquè n’hi ha moltes més! Algunes són per llepar-se’n els dits: a Nova York van fer un taller de decoració de pastissos i ara molts casals ja estan preparant un taller de panellets pel mes de novembre. I a finals d’any i durant les festes de Nadal, hi haurà tallers de nadales i de personatges de pessebre i es farà cagar el tió!

Els casals, ja ho veieu, celebren moltes festes i tradicions catalanes, tal com ho fem nosaltres. A més a més, totes aquestes activitats ofereixen una bona oportunitat perquè tots aquests nens i nenes que viuen fora de Catalunya puguin parlar en català amb els seus companys. I si no hi ha cap activitat organitzada, els més menuts sempre poden anar a passar una estona o demanar llibres a les biblioteques dels casals. Sempre hi troben còmics, contes, novel·les i molts números del Cavall Fort, és clar!
– – – – – – – – – – – – –
Sabríeu situar tots els països i les ciutats que surten a l’article?
Heu visitat mai un casal català? Si algun dia ens voleu venir a veure, trobareu totes les adreces dels casals a: www.cce.cat

Read Full Post »