Aquesta setmana farà 3 mesos que vaig arribar a Donostia-San Sebastián, el nom oficial d’una ciutat que els seus habitants anomenen gairebé sempre Donosti. D’una banda, ha passat molt de pressa; de l’altra, però, m’he contagiat tant del ritme i l’atmosfera que desprèn que sembla que faci una bona temporada que sóc per aquí.
La primera impressió d’aquesta ciutat sempre sorgeix de contemplar la seva vista més famosa: la Kontxa, amb el Monte Urgull (curiós nom occità) a una banda, el Monte Igeldo a l’altra, i l’illa de Santa Klara al bell mig de la badia. Val a dir que, com a aparador, és difícilment millorable. Malgrat tot, no deixa de ser això: un aparador. El que importa és el que hi ha realment dins la botiga.
Em sento temptat de definir la ciutat com a “tranquil·la”. Però aquesta potser no és ben bé la paraula: la gernació que ocupa a totes hores els carrers del centre; l’animació de la Parte Vieja i el Bulevard; la remor constant de converses en castellà esquitxada d’euskera; els bars sempre plens amb gent i amb l’inevitable presència, davant la porta, d’una colla de persones amb el got i el cigarret (les ordenances de civisme al respecte no acaben de quallar); l’enorme oferta cultural de la ciutat, els guiris que badoquegen pertot arreu… no dibuixen una imatge precisament tranquil·la.
Segurament el mot que li escau és “relaxada”. La majoria de donostiarres viu amb el convenciment que a la seva ciutat s’hi està millor que enlloc. La poden criticar (l’apel·latiu ñoñosti és més que habitual), però em fa l’efecte que en el fons tenen la sensació de viure les seves vides en un escenari especial, privilegiat. I aquesta seguretat deu explicar, almenys en part, l’aire distès amb què transcorre la vida a Donosti.
Aquests trets del caràcter local tenen, és clar, el seu revers: després de la rebuda inicial, que sol ser efusiva, els donostiarres són més aviat reservats. I en són conscients. La cuadrilla, el grup tancat d’amics que es pot mantenir inalterable des de l’escola fins a l’enterrament (sense exagerar), és la base de l’univers social fins a un punt que resulta curiós per a un observador extern com jo. Afortunadament, com arreu, hi ha de tot i, al cap d’un temps, et vas integrant. De fet, deu ser un dels pocs llocs del món on, per ser català, et consideren d’entrada més obert del que són ells.
Però deixant tot això a banda, Donosti és un lloc privilegiat per obrir-hi un Casal Català. Aquí no cal explicar gaire què és Catalunya. Tampoc no cal vendre gaire la moto a la gent perquè s’hi interessi. Aquesta mena de sentiment de germanor catalanobasc (que senten més els catalans, tot sigui dit) fa que la rebuda sigui més cordial i la feina, més agraïda. L’Espai Catalunya Topalekua, tot i que enguany compleix només cinc anys, té una vida notable, bastants socis, fa força activitats i ha consolidat una bona relació amb la ciutat i els seus agents culturals més importants. I el fet que comparteixi local amb un bar restaurant català (el Via Fora) fa que la seu estigui permanentment animada. Treballant directament a l’Espai som molt pocs, i a vegades es troba a faltar poder compartir els projectes amb més gent. Però bé, les coses van sortint i, a vegades, fins i tot surten bé!
El més típic seria rematar aquest escrit amb un fotografia aèria de la Kontxa amb un cel ben blau de fons; però com que aquesta imatge tothom la té ja molt vista, ho farem diferent: aquí teniu la que, per molts donostiarres, és la pitjor imatge de la seva ciutat: la torre d’Atotxa (aquest edifici alt i gris del fons). Ho solen expressar amb aquesta frase, que també resumeix una mica el que pensen de la ciutat més gran del País Basc: “esto es lo único bilbaíno que tiene Donosti”.
Read Full Post »
Altaveu ACC 